La ruta de les barraques de pedra seca

Al matí em trobava a Castellolí, al costat del cartell d'informació de l'itinerari amb la meva gosseta Ila. Em disposava a recórrer l'Itinerari Blau, el de Cal Tardà, per gaudir de les barraques de vinya construïdes amb la tècnica de la pedra seca, patrimoni històric sovint ignorat i oblidat.

http://www.castelloli.cat/files/2013/04/barraques_blava.pdf

Caminava pel camí de les Fontetes, després de travessar el pont de l'autovia, per arribar al punt d'inici, mentre l'Ila anava trobant a les bores del camí diversos punts interessants per ensumar. Un cop començada la ruta establerta, més endavant, vam arribar a la barraca de la vinya del Rei petita, potser la més diferent de totes elles, pel seu mur paravent lateral. La barraca de la vinya del Rei petita està construïda a uns 20 metres del cantó dret del camí, contraposada amb la gran llosa de pedra que obliga a la riera de Castellolí a fer un salt d'aigua.

Després de visitar la primera barraca, vam creuar la llosa de pedra de la riera per agafar el sender que ens portà ala següent barraca, la de la vinya del Rei gran. L'Ila s'avançava pel caminet i va ser la primera a arribar. La barraca estava en bon estat de conservació, en entrar-hi, vaig poder observar la bovada de pedra, més alta que l'anterior, i en perfecte estat.

La següent barraca va ser la de la vinya del Maurici. La vam descobrir envoltada de pi blanc, com les altres. Mentre observava la pedra que feia de llinda i imaginava les mans rudes dels treballadors del camp que la van col·locar, l'Ila aguaitava algun petit animaló, de segur una sargantana, en un matoll.

Les tres barraques que vam visitar a continuació, la del camí del roc estret, la de la vinya del Simonet i la de soleïa del roc estret, estaven més afectades pel pas del temps. Em produïa tristor pensar que un dia només seran un munt de rocs amuntegats si no les cuidàvem. Seguírem.

L'última que vam trobar, la de la vinya del forner, a diferència de les altres tenia les pedres de llosa plana. Estava ven conservada.

Des d'aleshores, miro amb tristesa les barraques ensorrades i les pedres caigudes dels marges. Aquestes estructures que trobem tan naturals i que formen part del nostre paisatge, van ser construïdes amb molt d'esforç als segles XVIII i XIX. Si no les conservem, perdrem una part del nostre patrimoni.